La nova interpretació del tribunal suprem de l’exclusió de l’exoneració per sancions i derivacions de responsabilitat

La Sala Primera del Tribunal Suprem ha fixat, en un conjunt de sentències dictades el 18 de febrer de 2026, un criteri amb un gran impacte en matèria concursal, concretament en els procediment de concurs de persona física.

Un dels aspectes tractats per la Sala Primera ha estat el redefinir l’abast de l’exclusió de determinats deutors de l’Exoneració del passiu insatisfet (EPI), especialment pel que fa a les sancions administratives i als acords de derivació de responsabilitat previstos a l’article 487.1.2 de la Llei Concursal (TRLC).

El canvi de paradigma en l’article 487 de la Llei Concursal (TRLC)

L’article 487.1 TRLC estableix les causes que impedeixen considerar el deutor com “de bona fe”, requisit imprescindible per accedir a l’exoneració de deutes. En el seu apartat 2n, el legislador havia previst l’exclusió pràcticament automàtica dels deutors que, en els deu anys anteriors, haguessin estat sancionats per infraccions tributàries o socials greus o molt greus, o haguessin estat objecte de resolució ferma de derivació de responsabilitat.

Concretament ho estableix de la següent manera:

“No podrá obtener la exoneración del pasivo insatisfecho el deudor que se encuentre en alguna de las circunstancias siguientes

2.º Cuando, en los diez años anteriores a la solicitud de la exoneración, hubiera sido sancionado por resolución administrativa firme por infracciones tributarias muy graves, de seguridad social o del orden social, o cuando en el mismo plazo se hubiera dictado acuerdo firme de derivación de responsabilidad, salvo que en la fecha de presentación de la solicitud de exoneración hubiera satisfecho íntegramente su responsabilidad”

Fins ara, molts jutjats aplicaven aquesta exclusió de manera pràcticament automàtica. Tanmateix, el Tribunal Suprem trenca amb aquesta interpretació rígida i estableix una lectura més precisa i sobretot en línia amb el que estableix el dret europeu.

Per ser concrets la nova doctrina establerta fa especial èmfasis al fet que qualsevol limitació al dret a l’exoneració ha d’estar degudament justificada i respondre a un interès públic legítim, d’acord amb la Directiva (UE) 2019/1023 i la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

El Tribunal Suprem assenyala que el legislador espanyol, amb la transposició de la Directiva Europea, no va justificar adequadament algunes de les causes d’exclusió —especialment la derivació de responsabilitat.

Aquesta manca de justificació ha obligat als jutjats a fer una interpretació restrictiva del precepte i majoritàriament, amb manca de proporcionalitat.

Sancions vs. Derivació de Responsabilitat: El tractament diferenciat del Suprem

El Suprem introdueix una distinció fonamental entre dos supòsits:

• Sancions administratives greus o molt greus. Aquestes poden justificar l’exclusió del benefici, ja que impliquen conductes que suposin una negligència greu o frau, equiparables a la mala fe.
• Derivació de responsabilitat. En canvi, el Tribunal estableix que la derivació de responsabilitat no és una sanció, sinó “un mecanisme de garantia per al cobrament del crèdit públic”. Per això, no pot operar com a causa d’exclusió automàtica ni ser apreciada d’ofici per part del jutge. Només impedirà l’exoneració quan es demostri que deriva d’una conducta fraudulenta o dolosa equiparable a una infracció molt greu.

Aquest enfocament exigeix una càrrega probatòria a càrrec de l’administració per denegar l’exoneració. Dit amb unes altres paraules, la mala fe en aquests casos deixa de presumir-se iuris et de iure, és a dir, sense permetre prova en contra.

Per tant, serà pertinent que en cada cas que l’AEAT o la TGSS s’oposi a l’exoneració demostri la mala fe del deutor.

Conclusió: Un punt d'inflexió per a autònoms i la Segona Oportunitat

En conclusió, les sentències del 18 de febrer de 2026 constitueixen un punt d’inflexió en la interpretació del sistema de segona oportunitat. D’una banda, adapten el dret espanyol a les exigències europees; de l’altra, amplien l’accés real a l’exoneració.

En particular, en poden sortir beneficiats molts autònoms i administradors societaris afectats per derivacions de responsabilitat que no impliquen conductes fraudulentes, els quals podran accedir a l’EPI si acrediten la seva bona fe i/o l’administració no pot provar la mala fe de les actuacions.