Més habitatge requereix més temps, inversió i estabilitat

La crisi d'accés a l'habitatge no té una solució ràpida. Durant anys no s'ha construït prou allà on hi havia més demanda, no s'ha desenvolupat prou sòl i tampoc s'ha aconseguit generar un parc públic d'habitatge assequible amb la dimensió necessària. A això s'hi ha afegit l'augment dels costos de construcció i una major complexitat per fer viables nous projectes.

El resultat és conegut: cada vegada és més difícil per a una part important de la població accedir a un habitatge, ja sigui en propietat o en lloguer.

Davant d'aquesta situació, el debat acostuma a centrar-se en quines mesures s'han d'aplicar. Però abans de discutir els instruments, convé tenir clar un objectiu: necessitem més habitatge i necessitem generar-lo de manera sostinguda.

Construir més, però també fer possible que es construeixi

Augmentar l'oferta requereix sòl, inversió i temps. Desenvolupar una promoció implica superar processos urbanístics i administratius, obtenir llicències, aconseguir finançament i completar una construcció. Són processos que difícilment es poden resoldre en mesos.

Per això, agilitzar els procediments i reduir la incertesa administrativa és tan important com impulsar noves polítiques d'habitatge. No n'hi ha prou amb anunciar que cal construir més: cal crear les condicions perquè els projectes es puguin executar.

I aquí l'Administració té un paper essencial. Ha de facilitar el desenvolupament de sòl, coordinar les diferents administracions implicades, agilitzar tràmits i dedicar recursos a ampliar el parc públic i a la rehabilitació.

Però no pot fer-ho tot sola.

La inversió privada també forma part de la solució

La dimensió del problema fa necessari mobilitzar també capital privat. Bona part dels nous habitatges i de la rehabilitació del parc existent dependran de decisions d'inversió que impliquen comprometre recursos durant molts anys.

Perquè aquestes decisions es produeixin, cal seguretat jurídica i unes regles del joc previsibles. Quan els terminis són incerts, les normes canvien constantment o no hi ha prou certesa sobre les condicions futures d'un projecte, algunes inversions deixen de ser viables.

Això no significa que les polítiques d'habitatge no hagin de regular el mercat. Significa que regulació i seguretat jurídica han de poder conviure si volem aconseguir una oferta suficient.

Protegir qui necessita un habitatge i qui el posa al mercat

Quan parlem d'accés a l'habitatge pensem, sobretot, en les persones que busquen un lloc on viure. Però en el cas del lloguer també hi ha una altra part que cal tenir en compte: els propietaris.

I no tots són grans inversors o empreses amb centenars d'habitatges. Hi ha molts petits propietaris per als quals un habitatge representa una part important del seu patrimoni o dels seus ingressos.

Protegir els llogaters, especialment quan es troben en una situació de vulnerabilitat, és necessari. Però també ho és oferir garanties i mecanismes àgils davant de situacions d'impagament, desperfectes o conflictes contractuals.

L'objectiu hauria de ser trobar un equilibri que doni confiança a les dues parts.

Un mercat del lloguer estable necessita llogaters protegits, però també propietaris disposats a posar els seus habitatges al mercat.

Si augmenta la percepció de risc, una part dels propietaris pot decidir no llogar, vendre o buscar altres usos per als seus immobles. I això redueix encara més una oferta que ja és insuficient.

Una mirada que vagi més enllà d'una legislatura

L'habitatge té una particularitat que no sempre encaixa amb els temps polítics: els resultats triguen.

Desenvolupar sòl, construir infraestructures, ampliar el parc públic o completar una promoció requereix anys. Per això, qualsevol estratègia que vulgui donar una resposta real al problema necessita continuïtat.

No cal que totes les administracions coincideixin en totes les mesures. El debat sobre quines polítiques són més eficaces és necessari. Però sí que seria convenient mantenir alguns objectius compartits: augmentar l'oferta, facilitar la rehabilitació, ampliar l'habitatge assequible i garantir un marc estable per als diferents agents.

La crisi de l'habitatge no s'ha generat en una legislatura i tampoc no es resoldrà en una sola legislatura.

Si volem que d'aquí a uns anys hi hagi més habitatge disponible, les decisions que prenem avui han de permetre que aquest habitatge es pugui construir, finançar, posar al mercat i mantenir-hi.

Aquesta és, probablement, la principal exigència que tenim per davant: passar de les solucions de curt termini a una estratègia capaç de mirar a llarg.